Exposició fotogràfica "El Setge de Palestina"

Organitzada pel Casal Popular "La Flama", Cerdanyola del Vallès

Fes clic a sobre de cada imatge per tenir més informació

Església de la Nativitat de Betlem - En aquesta època de l’any, és impensable que no hi hagi ni una sola persona a la gruta on va nèixer Jesús. Normalment, les cues són infinites i tothom vol tocar amb la mà l’estrella on Maria va donar a llum al fill de Déu. La guerra també ha matat al turisme a Terra Santa. A Betlem, la desesperació es palpa amb les mans. L’impacte econòmic d’aquest Nadal buit de turistes està afectant al gruix de les famílies d’una ciutat, el 65% de l’economia de la qual depèn d’aquesta indústria. Amés, des del 7 d’octubre, l’Exèrcit israelià manté la majoria d'accessos a la ciutat tancats, afegint més dificultats de moviment a les pròpies palestines.

Cementiri de màrtirs a Jenin -
Davant una de les escoles del camp de refugiades de Jenin, al nord de la Cisjordània ocupada, s’ha aprofitat un solar per construir un nou cementiri. Les dates del “martiri” que indiquen les làpides són molt recents i els seus anys de naixement se situen en aquest segle. A la societat palestina, un “màrtir” és aquella persona que ha estat assassinada per Israel, ja sigui com a víctima colateral o exercint la resistència armada. Tenir un familiar màrtir és tot un honor per les palestines. El camp de Jenin, històricament castigat, està ple d’iconografia dels seus màrtirs. Des del 7 d’octubre, l’Exèrcit israelià ha matat a gairebé 300 palestines als territoris ocupats i la gran majoria eren de Jenin.

Vall del Jordà -
Des que el 7 d’octubre va començar la guerra contra Gaza, els focus s’han apartat de la Cisjordània ocupada. Soldats i colons han aprofitat l’ocasió per multiplicar les seves agressions contra el poble palestí. A la vall del Jordà, les amenaces i atacs dels colons han forçat a una part de la població beduina nòmada d’aquesta zona a marxar. Com es veu en la imatge, la comunitat que vivia en aquest territori va haver de fugir amb el que portava a sobre per por a la violència i l’assetjament constant d’aquests grups radicals. Amés, en les últimes setmanes, molts dels colons s’han unit a l’Exèrcit israelià, vestint l’uniforme i portant armes. La sensació de desprotecció i abandonament entre aquestes comunitats és enorme.

Kibbutz Be’eri -
A dos kilòmetres de la Franja de Gaza, i amb vistes directes al territori bloquejat, aquesta comunitat agrícola israeliana va ser una de les més greument atacades durant la incursió de Hamàs del 7 d'octubre. Almenys 112 persones van ser assassinades aquell matí per militants palestins, mentre els propis residents del municipi defensaven amb armes les seves cases davant l’absència i la tardana resposta de l’Exèrcit israelià. Aquell dia el kibbutz Be'eri, establert el 1946 al nord del Nèguev, va perdre el 10% de la seva població de 1.000 habitants. L’olor a mort entre les runes dels seus carrers idílics va durar setmanes.

Vall del Jordà - Part de la maquinària de l’ocupació l’empenyen els colons radicals que viuen als assentaments il·legals de la Cisjordània ocupada. N’hi ha més de 200 escampats per tots els territoris palestins i, en ells, hi viuen 700.000 colons, protegits per soldats de l’Exèrcit israelià. A banda d’atacar a la població palestina autòctona de la zona, els colons també els expulsen a través de l’expropiació i el domini dels seus recursos naturals. Fins no feia gaire, aquestes vaques bevien aigua d’aquesta font natural. Ara, els colons hi han col·locat unes valles i una bandera israeliana, obligant a les comunitats pastorils a portar el seu bestiar a pastar a espais cada cop més reduïts.

Demolicions a Jerusalem Est - Aprofitant que la mirada està posada lluny, les autoritats israelianes han aprofitat per augmentar les demolicions, les detencions i la violència contra les palestines de Jerusalem Est. Fa 400 anys que els Abu Jibna viuen en aquesta mateixa terra al barri de Xeij Jarrah i, en la seva possessió, Ishaq Abu Jibna compta amb papers otomans, britànics, jordans i israelians que acrediten que els seus avantpassats i, ara, també la seva família són els amos d'aquest preat territori. Tot i aquesta legalitat centenària, Ishaq Abu Jibna s'ha quedat sense casa des que fa unes setmanes, quan, amparant-se en l’estat d’emergència imposat el 7 d’octubre, la policia israeliana va arrasar amb una excavadora casa seva.

Mur de separació o d’apartheid - A l’alçada de Betlem, hi ha algunes de les parts més icòniques dels 600 kilòmetres de formigó que separen a palestines i israelianes. Sobre el trist gris, artistes de tot el món han deixat anar la seva creativitat amb un missatge clar en contra d’aquesta estructura, que, des de fa 21 anys, s’eleva fins als 10 metres d’alçada. La seva construcció ha privat a la societat palestina del 10% del seu territori i força a les agricultores a estar sotmeses a les decisions dels militars israelians per poder conrear les seves terres. Des del 7 d’octubre, la majoria no hi han tingut accés, encerclant la Cisjordània ocupada en un setge opressiu.

Hospital Augusta Victòria a Jerusalem Est - Lluny de les bombes que cauen sobre Gaza, algunes famílies a la planta pediàtrica oncològica d’aquest hospital palestí les sentien com si les toquessin a elles. Porten atrapades entre aquestes pulcres parets blanques des del 7 d’octubre. Abans de la guerra, la manca de serveis mèdics a la Franja de Gaza obligava a les pacients de càncer a demanar permisos a l’Exèrcit israelià per venir a tractar-se a hospitals de Jerusalem Est que sí que ofereixen els serveis de quimioteràpia i radioteràpia. Aquelles afortunades que els aconseguien no poden sortir de les premisses del centre mèdic. Ara, davant la impossibilitat de retornar a una casa que no existeix, són forçades a observar de lluny com els seus éssers estimats són assassinats i desplaçats.

Camp de refugiades de nou Askar a Nablus - Sobre les parets dels estretíssims carrerons del camp, hi ha missatges demanant la llibertat de les desenes de presos palestins que han nascut en aquestes cases. Des de ben petites, els nens i les nenes del camp són conscients que part de la seva societat està tancada a presons israelianes, perquè els diferents rostres retratats en posters els hi recorden. Actualment, hi ha al voltant de 7.000 presos palestins entre reixes. Entre els quals, hi ha uns 200 menors i una seixantena de dones. Des del 7 d’octubre, les autoritats israelianes segueixen arrestant més palestins a diari. Uns 2.070 d’ells estan a presó en règim de detenció administrativa que permet a les forces israelianes retenir-los indefinidament basant-se en informació secreta sense presentar càrrecs contra ells ni permetre'ls ser jutjats.

Nou checkpoint a un indret de la Cisjordània ocupada - Qualsevol moviment d’una ciutadana palestina està sotmés al dictat de les autoritats militars israelianes. A principis de 2023, l’Oficina de Drets Humans de les Naciones Unides va documentar 565 obstacles de moviment a Cisjordània, que inclouen 49 punts de control amb personal constant de forces israelianes o companyies de seguretat privades, 139 punts de control amb personal ocasional, 304 controls de carreteres, túmuls de terra i portes de carreteres, i 73 murs de terra, barreres de carreteres i trinxeres. Des del 7 d’octubre, han proliferat l’aparició de nous checkpoints, com el que es mostra en la imatge, a qualsevol indret dels territoris ocupats. Els soldats israelians obliguen a la ciutadania palestina a esperar durant hores i, en la majoria d’ocasions, no les deixan creuar, obligant-les a buscar rutes alternatives.

‘Mira l’ocupació als ulls’ -
Tot i ser una minoria, cada cop més envellida, hi ha un grapat d’israelianes que denuncien l’ocupació militar imposada pel seu país. Es coneixen tots els racons dels territoris ocupats, la població palestina els saluda amb estima i els hi agraeix el seu suport. Aquestes activistes anti-ocupació estan organitzades en grups com ‘Mira l’ocupació als ulls’ o ‘Machsom Watch’, dedicades a monitorejar i també a acompanyar de forma física a la població palestina per tal de protegir-les. Mentre el país vira a la dreta amb el govern més conservador de la seva Història, aquestes persones són tatxades de “traïdores” i confessen sentir-se soles, ja que sembla que no hi ha un relleu generacional molt clar de moment.

Camp de refugiades de Jenin -
Tot i els atacs constants sobre la població palestina, especialment en territoris tan castigats com és el camp de refugiades de Jenin (o la Franja de Gaza), ningú vol marxar de casa seva. Són conscients de la importància de resistir, encara que sigui només amb la seva presència. El sumud palestí és un terme que significa “fermesa” o “perseverància constant”. Més enllà del seu valor cultural, és la ideologia i l’estratègia política que exerceix aquest poble. Durant aquests dies durs, les palestines demostren la eva resistència després de portar més de 75 anys sota l’opressió, la despossessió i el desplaçament forçat de la seva terra.

Dones per la pau -
El futur d’aquests dos pobles passa perquè els seus membres s’atreveixin a creuar el mur que les separa. Això fan dues organitzacions de dones, com són la israeliana ‘Women Wage Peace’ i la palestina ‘Women of the Sun’. “Nosaltres vivim en aquesta terra i no marxarem, i elles viuen en aquesta terra i no marxaran, així que la solució passa per trobar el lloc on puguem conviure plegades”, em deia la cofundadora palestina, Marwa Hammad, des de les seves oficines a Betlem on venen aquests brodats. Totes treballen amb el mateix objectiu i és simplement que els seus fills i filles segueixin amb vida i puguin viure una vida en dignitat. “Si cal arribar a un conflicte armat, que sigui realment després d'haver girat del revés cada pedra per trobar una solució”, defensa l’activista israeliana, Judith Gilbert.

Camp de refugiades de nou Askar a Nablus - Són “fills del camp” i saben que tenen moltes possibilitats d’alguna dia ser ells qui empunyin les armes. Per això, nois com el Mohammad Badran (al centre) es formen i treballen per exercir una resistència pacífica amb altres mètodes. Ell estudia infermeria “perquè vull curar a tots els palestins ferits per l’Exèrcit israelià” i ensenya esports als nens i nenes del camp on ell va crèixer “perquè no pensin en l’ocupació durant una estona”. Com ell, n’hi ha molts que són conscients de la importància de presentar una alternativa a les armes, tot i donar suport a aquesta resistència armada, i de construir noves opcions per la Palestina del futur.

No ens oblidem de Gaza -
El patiment de la Franja de Gaza està present de manera constant al llarg de tots els territoris palestins ocupats. Fa gairebé tres mesos que les 2,3 milions de palestines que viuen allà pateixen els bombardejos israelians per terra, mar i aire, que ja han matat a més de 20.000 persones, la majoria, dones i nens, i que han forçat el desplaçament de la pràctica totalitat de la població. A les periodistes, Israel no ens deixa entrar a Gaza per informar sobre el que està fent allà. Si no fos per les periodistes locals, la foscor seria, fins i tot, més profunda. L’Exèrcit israelià ha matat de forma deliberada a més de 100 col·legues periodistes per evitar que es parli de Gaza. Des de la nostra parcel·la de món, és important que seguim parlant de Palestina i fent pressió perquè el seu cruel setge s’acabi.

SOBRE L'ANDREA I AQUESTA EXPO

Sobre l'Andrea

L'Andrea és una periodista i politòloga de Barcelona amb base a Beirut. Després de cursar un màster de Gènere i Comunicació i de treballar per a l'oficina del Parlament Europeu a Barcelona es va especialitzar en feminisme i periodisme amb perspectiva de gènere. Actualment, treballa com a corresponsal d'El Periódico de Catalunya al Pròxim Orient i escriu sobre el Líban, Israel, els Territoris Palestins, Síria, el Golf, Egipte i el nord d'Àfrica. Escriu fonamental sobre feminisme i qüestions de gènere, refugiades, ajut humanitari i justícia social. La literatura és la seva passió.

Sobre aquesta exposició

En aquesta web es recullen les quinze fotografies que Andrea va presentar públicament a La Flama, Casal Cultural Popular de Cerdanyola del Vallès a finals de desembre de 2023, a petició dels responsables d'aquest centre cultural. Encara que com va dir durant la presentació no es considera fotògrafa sinó periodista, lògicament el seu dia a dia el porta a captar moltes imatges com a suport als reportatges. Aquesta és una petita mostra.

Resum de la seva intervenció

Vols contactar amb l'Andrea?

andrea.lopez.rf@gmail.com